Història

 

Innovació educativa

 

Millorar la formació integral dels alumnes en un món constantment canviant.

 

Projectes singulars

 

7 ciències, Dona’m veu, TIC a l’aTAC, Olesa...

 

Llengües estrangeres

  

Garantim l’èxit en una societat plurilingüe creixent.

 

Convivència

 

Per l'Escola Povill la convinvència és un valor essencial.

L'estiu de 1932 Joan Povill i Adserà arribà a un tracte amb Josep Coromines, propietari d'una petita escola formada per una cinquantena d'alumnes, per adquirir el centre per 4000 pessetes. Joan Povill li va entregar 2000 pessetes en efectiu, que li va deixar la família de la seva muller i es va comprometre a pagar-li les dues mil restants durant els dos anys següents. Durant aquest temps, el senyor Coromines podria continuar exercint de mestre, però compartiria la direcció a parts iguals amb Joan Povill i Adserà. El primer seria el director de l'àrea de ciències i el segon en seria de la de lletres. També es van repartir altres drets i obligacions com: "(...) Después de descontar el alquiler, contribución, luz, agua y demás gastos generales, los beneficios que resulten se distribuirán por mitad. También se distribuirán por mitad las pérdidas que tal vez hubiere".

Lògicament l'arribada de Joan Povill i Adserà a la direcció de l'escola Coromines va significar una important renovació pedagògica, molt més propera a la pedagogia de “l'Escola Nova” que predicava la República, que no pas a l'ensenyament autoritari que havien imposat les dictadures fins aquell moment. En aquest sentit, és molt significatiu el gest de Povill quan va entrar per primer cop a l'aula essent ja director. Segons expliquen els seus alumnes, va agafar la vara que hi havia sobre la taula i, després de partir-la en dos trossos, la va llançar per la finestra.

L'any 1934, un cop liquidat el deute a Coromines, Povill va passar a ser l'únic director de l'escola. De primer, va cercar un lloc més espaiós, i va trobar un gran edifici de lloguer a la "Plaza de la República nº2" , l'actual Placeta Joan Povill i Adserà, núm. 11. Aquest edifici era prou gran per encabir-hi l'escola i alhora ser la residència de la família Povill. Així, al setembre de 1934 es va iniciar el curs en el nou emplaçament sota un nou rètol, el d’ESCOLA CATALUNYA.

La nova escola, a part de tenir calefacció amb estufes de serradures, comptava amb una aula de dibuix, una sala per a treballs manuals, una biblioteca, dues classes i una sala que la feia única i que delatava la vocació social del centre: "El cuarto de les dutxes" En un temps on l'aigua corrent era un luxe i la manca d'higiene un problema sanitari, aquesta infraestructura permetia que els nens poguessin anar a l'escola a dutxar-se cada dissabte.

Gràcies a aquestes infaestructures i al projecte pedagògic que encapçalava Povill, el cap de la secció administrativa d'Ensenyament de Barcelona va aprovar l'autorització de funcionament en aquests termes: "En general el establecimiento resulta excelente como escuela y bajo el punto de vista higienico ofrece todas las garantias para la salud de los escolares. Lo que certifico en Barcelona a 27 de octubre de 1934."

El 17 de juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola, però l'escola Catalunya no va tancar les portes durant tot el conflicte. Povill va decidir que aquells alumnes que tinguessin el pare al front no pagarien cap rebut. A d'altres famílies que patien les restriccions de la guerra se'ls permetia de pagar l'escola com volguessin, ja fos amb pa, ous, oli, patates o el que millor els anes. Hi havia, però, qui malgrat aquestes facilitats, no podia fer front a les quotes, però l'escola, ni durant la guerra ni després, mai no els va tancar les portes. El 1938, Povill s'incorporà a l'exèrcit republicà i l'escola va quedar a càrrec de Maria Ubach, la seva muller, que va haver de compaginar la feina de mestra dels petits amb les tasques de direcció. Per poder mantenir l'escola en funcionament i pagar al professor que substituïa Povill durant l'any i mig en què va ser al front, Maria va haver de vendre's diverses joies, entre elles l'Englantina d'Or, la més valuosa de les tres flors naturals que havien atorgat a Povill el títol de Mestre en Gai Saber als jocs Florals del Roselló l'any 1929.

Amb l'ofensiva implacable de l'exèrcit franquista, Povill es replegà amb l'exèrcit republicà cap a França. Només pogué tornar a Espanya declarant-se favorable a Franco. Acabada la guerra, les autoritats franquistes van obligar a retirar el rètol d'Escola Catalunya, però Povill, convençut que la dictadura no podria durar massa, va decidir anomenar l'escola d'alguna manera que no calgués tornar a canviar després del règim. Com que Joan Povill gaudia d'un important prestigi dins dels cercles intel·lectuals i com que el treball del matrimoni Povill donava a l'escola un tracte proper i familiar, van decidir donar a l'escola el nom de la família: POVILL.

Els primers anys de la dècada dels quaranta, la situació de postguerra i la conseqüent misèria feien molt difícil la continuïtat de l'escola. Les diferents lleis d'ensenyament que es dictaven des de Madrid eren cada cop més hostils contra les escoles anomenades "independents". La llei del 1940 va disposar novament la separació de sexes i va restablir totes les normes i obligacions de la llei de 1914, que havia estat derrogada l'any 1931 pel govern republicà. Joan Povill, veient que cada cop li era més difícil mantenir l'activitat educativa, el 31 de desembre de 1944 va demanar al ministeri d'educació la seva reincorporació com a mestre de l'estat, plaça que havia guanyat el 1933, però que no havia utilitzat. 

Povill estava resignat a ocupar una plaça de mestre de l'estat a Manresa i assumir el tancament de l'escola, però les autoritats de la vila i els pares dels alumnes estaven decidits a evitar-ho. Van ser moltes les mostres de recolzament per tal de no haver de tancar l'escola, però la més important va venir dels mateixos pares. Molta gent que no havia pagat les quotes de l'escola des de l'inici de la guerra va començar a fer-ho, i fins i tot els que s'ho podien permetre van arribar a pagar importants endarreriments. Altra gent que senzillament s'havia acostumat a no pagar va reconsiderar la seva situació i van començar a fer front a les quotes periòdicament. De resultes d'això, sis mesos H 06més tard, Povill va renunciar a la reincorporació com a mestre estatal i va decidir lluitar per tirar endavant l'escola.

Les dificultats, però, no es van fer esperar. L'ordre misterial del 15 de novembre de 1945 va promulgar l'anul·lació de totes les autoritzacions de funcionament de les escoles "independents" atorgades durant els anys de la república. Així, doncs, amb totes les portes tancades no hi havia altra solució que assumir un "expediente de depuración" per intentar mantenir l'escola en funcionament. L'encapçalament d'aquest expedient de reobertura que data del 28 de desembre de 1946 estava signat per l'alcalde Guillermo Almirall i deia: "...Que de los datos obrantes en esta alcaldia, e informes adquiridos por los Agentes de mi autoridad, resulta que Don Juan Povill Adserá, Director de la escuela Povill, es persona de moralidad y conducta intachable, gozando de popularidad y prestigio entre el vecindario de esta villa,...". L'informe de la junta municipal d'ensenyament primari deia així: "... El que suscribe,... ... estudiadas las necesidades docentes de la localidad y en atención a la inmejorable labor pedagógica desarrollada por la escuela Povill durante sus largos años de actuación,..OPINA que procede autorizar a la referida escuela para su funcionamiento y reapertura....". Després de tota mena d'informes, inventaris, reglaments pedagògics... l'expedient es tancava amb una carta de Joan Povill que acabava dient: "...Suplica a Vuestra Ilustríssima... ...se digne autorizar la reapertura de la referida Escuela, declarándola legalizada a todos los efectos. Gracia que no dudo alcanzar del recto proceder de Vuestra Ilustríssima cuya vida guarde Dios muchos años." Les gestions i els informes es van anar succeint durant més de quatre anys. Durant aquest temps l'escola va continuar funcionant sense autorització i no eren extranyes les visites de la Guardia Civil per denunciar que algun mestre parlava català o que algun altre no seguia el programa oficial . Finalment l'11 de març de 1950 el ministeri va concedir l'autorització definitiva.

Durant la dècada dels cinquanta es van incorporar com a mestres, els dos fills del matrimoni Povill, Blanca i Jordi, i així, es van poder ampliar els estudis. A part de la classe de parvuls i de l'ensenyament primari fins als 12 anys, es van començar a impartir els quatre cursos de Batxillerat Elemental, amb titulació pròpia, i els dos cursos de Batxillerat Superior. Els alumnes que cursaven els estudis de batxillerat havien d'anar a Barcelona a examinar-se i un cop aprovats podien optar a l'Examen d'Estat per accedir a la universitat.

L'alt percentatge d'aprovats, majoritariament fills de gent obrera, va provocar que l'any 1969 l'escola juntament amb la “Junta Social Textil “, el sindicat obrer que representava el 90 per cent dels treballadors d'Olesa, demanessin al Ministeri d'Educació la cessió d'un Col·legi Lliure Adoptat. Aquesta autorització permetria que els alumnes fossin examinats en el mateix centre. Aquest tipus de centres sols s'autoritzaven quan la vocació social de l'escola era molt evident, tal com prescrivia la propia normativa: “Este tipo de colegio está especialmente indicado para aquellas localidades que tanto por su censo reducido, como por el escaso número de familias de posición económica desahogada no permiten establecer colegios reconocidos rentables...” L'ajuntament, el 13 d'agost de 1969 en un ple extraordinari, va decidir recolzar la proposta davant del Ministeri, per unanimitat. Finalment, un any després, el Ministeri va concedir el “lliure adoptat”.

La imminent reforma educativa que havia de transformar els estudis existents en la nova Educació General Bàsica, va obligar a ampliar l'escola per no perdre la capacitat d'examinar en el mateix centre. Jordi Povill va comprar la casa contigua a l'edifici que funcionava des de l'any 1934 i es va iniciar una profunda ampliació per adaptar les instal·lacions als nous estudis de l'E.G.B. Les obres es van acabar a temps i gràcies al modern projecte pedagògic iniciat per en Jordi Povill i la seva muller Mariví Pacheco, el Ministeri en va aprovar el funcionament per al curs 72/73.

Gràcies a aquest nou projecte pedagògic, a partir del curs 74/75 es va poder optar a les primeres subvencions estatals per ensenyament, que eren l'estat primigeni dels futurs concerts educatius. Cinc anys després, el 12 de juliol de 1978 Jordi Povill va comprar uns terrenys als afores del poble per poder traslladar l'escola a unes instal·lacions més modernes. Amb un pressupost total de 52 milions de pessetes, l'any 79 es va començar a construir la primera fase dels edificis en el nou emplaçament del carrer Pintor Fortuny (Actual seu de Primària). El projecte total es finalitzaria set anys més tard.

A finals dels anys noranta l’escola torna a transformar-se pedagògicament quan Jordi Povill atorga la direcció del centre al seu fill Joan Povill. Conjuntament van dirigir el procés d’implantació de la reforma educativa que transformava la EGB a l'Educació Primària i Secundària. Un cop culminat aquest procés, i coincidint amb l’inici del nou segle, en Joan, juntament amb el seu germà Xavi, inicien el projecte de desdoblament de les línies d’Infantil, Primària i Secundària. Aquesta ampliació que ens ha portat fins als nostres dies, s’ha fonamentat en tres eixos: Una reforma pedagógica adaptada a les noves tecnologies, la incorporació d’un gran nombre de nous professionals formats en les noves corrents pedagògiques i la construcció de nous edificis i infraestructures.

Com s’ha demostrat durant més de vuitanta anys, la nostra vocació és la de reinventar-nos constantment a fi de respondre a les necessitats educatives de la societat actual.

L'Escola Povill

L'estiu de 1932 Joan Povill i Adserà arribà a un tracte amb Josep Coromines, propietari d'una petita escola formada per una cinquantena d'alumnes, per adquirir el centre per 4000 pessetes. Joan Povill li va entregar 2000 pessetes en efectiu, que li va deixar la família de la seva muller i es va comprometre a pagar-li les dues mil restants durant els dos anys següents. Tot va començar així...